dilluns, 27 de febrer del 2017

La dièresi





La dièresi 

La dièresi ( ¨ ) és un signe gràfic que posem damunt de la i o la u en alguns casos determinats. S'utilitza quan:

  • Cal pronunciar la u en els grups qüe, qüi, güe, güi. 
  • Cal desfer un diftong que conté una i o una u que no es poden accentuar.


La podem estalviar quan:

  • Les paraules en què la i i la u duen accent gràfic.
  • Els mots compostos amb els prefixos anti- , re- , co- , auto-, contra-... que darrere seu portin una i o una u
  • Els mots amb terminació llatina -us, -um
  • Els mots acabats en els sufixos -isme, -ista: egoisme, europeista
  • L’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en vocal + ir, però en canvi el pretèrit imperfet d’indicatiu i el participi sí que en porten

Els detreminants




Els detreminant

El determinant és una categoria gramatical que acompanya el nom; per tant hi concorda en gènere i nombre i, a més, en concreta el significat. Distingim diferents tipus de determinants: l’article, els demostratius, els possessius i els anomenats quantificadors: els numerals, els quantitatius i els indefinits

L’article 
L’article determinat expressa que el nom al qual acompanya és algú o alguna cosa coneguda. Sempre se situa davant del nom. 



Els demostratius 
Els demostratius assenyalen la proximitat o la llunyania entre el parlant i el nom que determinen. Els escrivim davant del nom



Els possessius 
Els possessius indiquen una relació de pertinença o de parentiu del nom que acompanyen respecte a una persona. es poden situar davant del nom precedits d’un article o darrere del nom, sense article:














 Els possessius àtons



Els quantificadors 

Els quantificadors expressen quantitat en relació amb el significat del nom al qual acompanyen. Són: els numerals, els quantitatius i els indefinits. 

Els numerals 
Els numerals indiquen una quantitat d’una manera molt precisa.En els numerals escrivim guionet entre desenes i unitats i entre unitats i centenes. En distingim diferents tipus: cardinals, ordinals, partitius, múltiples i col·lectius. 

Cardinals
Cardinals: indiquen una quantitat exacta. 
Ex: zero, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, deu, onze... vint-i-quatre ... noranta-vuit, noranta-nou, cent.. mil, dos mil, un milió, un bilió 

Ordinals 
Ordinals: indiquen ordre. 
Ex. primer/primera, cinquè/cinquena, dotzè/dotzena, seixantè/seixantena... 

Partitius
Partitius: indiquen una part del total. 
Ex. mig/mitja, terç/tercera, quart/a, cinquè/ena, dècim/a, centèsim/a, mil·lèsim/a...

Múltiples
Múltiples: indiquen la quantitat de vegades que es repeteix una cosa. 
Ex.doble, triple, quàdruple, quíntuple, sèxtuple, sèptuple, òctuple, nònuple, dècuple, cèntuple... 

Col·lectius
Col·lectius: són noms en singular que indiquen diverses quantitats. 
Ex:parell, dotzena, vintena, centenar... 

Quantitatius 
Quantitatius indiquen una quantitat d’una manera aproximada.
Variables                                                                       Invariable
molt, molta, molts, moltes                                             força
poc, poca, pocs, poques                                               massa
quant, quanta, quants, quantes                                    prou
tant, tanta, tants, tantes                                                gens
bastant, bastanta, bastants, bastantes                         més
gaire, gaires                                                                  menys

Indefinits 
Indefinits determinen la quantitat d’una forma molt imprecisa
Variables                                                                        Invariables
un, una, uns, unes                                                         cada
algun, alguna, alguns, algunes                                      cap
tot, tota, tots, totes                                                         sengles
cert, certa, certs, certes
mateix, mateixa, mateixos, mateixes
altre, altra, altres, altres
qualsevol, qualssevol
tal, tals

dilluns, 20 de febrer del 2017

La sinonímia i l'antonímia



La sinonímia i l'antonímia

La sinonímia
En la llengua trobem paraules que s’escriuen diferent, però que tenen el mateix significat o un de molt semblant.
Exemple, got i vas: totes dues paraules volen dir un recipient de vidre, plàstic o metall, de forma cilíndrica, que fem servir per beure.
La relació que hi ha entre aquestes dues paraules que comparteixen el mateix significat s’anomena sinonímia; per tant, direm que got i vas són paraules sinònimes.
Només hi ha un tipus de sinònims, els dialectals, que sí que comparteixen un significat idèntic. Els sinònims dialectals són paraules que volen dir exactament el mateix però que s’utilitzen en zones geogràfiques diferents.
Exemple, moix i gat signifiquen el mateix, però moix és la paraula que fan servir a mallorca per anomenar un gat.

L’antonímia
Quan dues paraules tenen dos significats contraris diem que són antònimes.
Exemple, respondre i preguntar, obrir i tancar, clar i fosc són mots que volen dir el contrari. L’antonímia és el fenomen oposat a la sinonímia.

El conte i la novel·la

El conte i la novel·la

  • El conte


El conte és una narració breu i la trama gira al voltant d’una sola situació principal. es caracteritza per una força expressiva intensa, ja que en poc espai ha de concentrar tota la història. Tots els contes tenen un plantejament, un nus i el desenllaç, o, el que és el mateix, una presentació dels personatges, el problema que han de resoldre i el final, quan tot se soluciona.
La màxima expressió d’aquesta brevetat la trobem en els microcontes, que expliquen una història amb només dues o tres línies.

  • La novel·la
El gènere narratiu és l’evolució del poema èpic, que escrit en vers ens explicava les vivències d’un heroi. més endavant, a l’edat mitjana, es parlava de romanç, que narra les peripècies d’un cavaller i, sovint, també combinava el vers amb la prosa. 
La novel·la, tal com la coneixem ara, fa uns cinc-cents anys que existeix. Una de les de les primeres novel·les modernes i, també, de les més reconegudes és el quixot, de miguel de cervantes. 
Definim la novel·la com una narració llarga i complexa, situada en un espai i en un temps determinats, on apareixen uns personatges que viuen un seguit de circumstàncies i situacions. Del protagonista que, acompanyat d’altres personatges, com ara l’antagonista, s’ha d’enfrontar a una situació principal i a d’altres de secundàries. els personatges tenen temps d’evolucionar i créixer al llarg de la novel·la, és a dir, els personatges són rodons. L’estructura és plantejament – nus – desenllaç. És força habitual que les novel·les es divideixin en capítols ja que la seva extensió és major que la del conte.




L'accent diacrític


L'accent diacrític


Els mots monosíl·labs en general no s’accentuen. 
Però n’hi ha alguns que sí que s’accentuen per diferenciar-se d’altres que s’escriuen igual: 
  • més/mes (adverbi de quantitat / període de 30 dies) 
  • nét/net (fill del fill / sense brutícia) 
Aquest tipus d’accent, doncs, s’anomena accent diacrític i serveix per diferenciar, per distingir dos mots amb la mateixa grafia o amb pronúncia igual o molt semblant:

         Porten accent diacrític                               No porten accent diacrític
  • bé, béns (correcte; riquesa)                          be, bens (nom de lletra; xai) 
  • déu (divinitat), i també adéu                          deu (del verb deure; nombre; font)
  • és (del verb ser)                                              es (pronom)
  • mà (extremitat)                                                ma (possessiu)
  • més (de quantitat)                                           mes (les meves; part de l’any)  
  • món (univers)                                                   mon (equivalent a el meu)
  • pèl, pèls (cabell)                                              pel, pels (contracció de per + el i de per + els)
  • què (interrogació)                                           que (conjunció; relatiu àton) 
  • sé (del verb saber)                                          se (pronom feble)
  • sí (afirmació)                                                    si (condició; nota musical) 
  • són (del verb ser)                                            son (ganes de dormir; el seu)
  • té (del verb tenir)                                             te (pronom feble; infusió; nom de la lletra)
  • ús (utilització)                                                  us (pronom feble) 
  • vós (tractament de cortesia)                         vos (pronom feble)

dissabte, 4 de febrer del 2017

La polisèmia

La polisèmia

Quan una paraula té més d’un significat diem que és polisèmica. Entre els diferents significats del mot hi ha una relació de semblança o analogia i tots ells tenen un origen etimològic comú. Per això quan busquem una paraula polisèmica al diccionari, apareixen en una sola entrada els diferents significats de la paraula.  
Cadascuna d’aquestes definicions és una accepció de la paraula i el diccionari les recull dins de la mateixa entrada, però introduïdes per un número o un símbol diferent. 
La majoria de paraules polisèmiques provenen del lèxic més quotidià i conegut. per això no és gens estrany que molts d’aquests mots facin referència a les parts del cos (boca, cap, llengua...) o a objectes que fem servir en el nostre dia a dia (taula, caixa, clau...).

Ex:La paraula banc significa: 
  • Seient llarg i estret, generalment de fusta, amb respatller o sense, on caben algunes persones. 
  • Entitat financera que guarda diners i els deixa als seus clients. 
  • Grup de molts peixos de la mateixa classe que van junts. 

L'accentuació

   L'accentuació
En la parla, no pronunciem totes les síl·labes d’una paraula amb la mateixa intensitat. sempre n’hi ha una que sona més fort. És la síl·laba tònica. 
de-sem-bre  -mi-da   im-pres-so-ra   a-vi-a-ci-ó   na-va-lla 
Algunes d’aquestes síl·labes tòniques porten accent gràfic.
Les paraules poden ser: 

  • Agudes: quan la síl·laba tònica és la darrera. 
          par-dal   can-   tam-  vin-dran   ra-mon  
  • Planes: quan la síl·laba tònica és la penúltima. 
          se-tem-bre  -sol   cal-ma   e-xa-men   ba--ton
  • Esdrúixoles: quan la síl·laba tònica és l’antepenúltima. 
          -mi-na   en-ci-clo--di-a   càp-su-la   

En català tenim dos tipus d’accent: 

  1. Obert o greu (`) 
  2. Tancat o agut (´). 
  • La a porta sempre l’accent obert: càntir, exàmens... 
  • la i i la u sempre porten accent tancat: martí, algú, útil... 
  • la e i la o poden dur accent obert o accent tancat, segons si la pronúncia de la e i la o és oberta o tancada: cotó, això, també, perquè... 

Les regles d’accentuació 

  1. S’accentuen les paraules agudes que acaben en: 
  • a/as                                         ciutadà, cabàs 
  • e/es/en                                    alè, cafès, entén 
  • i/is/in                                        arlequí, pedrís, berlín 
  • o /os                                         carbó, repòs 
  • u/us                                          algú, autobús 
  1. S’accentuen les paraules planes que no acaben en cap d’aquestes dotze terminacions anteriors: dèbil córrer fàcil 
  2. S’accentuen totes les paraules esdrúixoles: fàbrica ètica centímetre 
  1. No s'accentuen les paraules agudes acabades en diftong: jersei canteu teniu 
  2. Però les planes sí: cantàveu parlaríeu 
  1. No porten accent gràfic els mots monosíl·labs, excepte els que han de dur accent diacrític
  1. També porten accent les paraules acabades en els sufixos:

  • -ció: habitació, acció, sensació, prohibició... 
  • -ència: (només esdrúixoles): ciència, prudència, potència, independència, intel·ligència... 
  • -íem, -íeu (només la primera i segona persona del plural d’alguns verbs): havíem, havíeu, sabíem, sabíeu, cordaríem, cordaríeu...