diumenge, 27 de novembre del 2016

La narrativa popular: rondalles i llegendes

La narrativa popular: rondalles i llegendes
La narrativa popular
El gènere narratiu hi ha una gran varietat de manifestacions que tenen el seu origen en la tradició popular: la llegenda i la rondalla. Lligades a la transmissió oral i a la cultura popular. Per aquest motiu, el llenguatge i l’estil és poc elaborat, farcit d’expressions i construccions col·loquials. Era la manera d’explicar el món més proper. El mite, l’auca, o la cançó popular en són altres exemples. 
La rondalla 
L’origen de la rondalla neix de la curiositat per l’entorn, la majoria de la població era analfabeta, d’aquí prové l’alt component de màgia de les rondalles.
La rondalla és una narració que explica fets meravellosos i màgics basats en situacions comunes a tots els pobles de la terra. Es tracta d’un relat, en forma de conte breu, del qual no en coneixem l’autor i els personatges són plans (no evolucionen psicològicament). La indefinició de l’espai i el temps en el qual se situa la història. Normalment, les rondalles s’explicaven en l’àmbit familiar i tenien la funció d’anar transmetent als descendents els coneixements de l’entorn.
Les cançons que permetien recordar millor la història, en podem fer una lectura moral, ja que aquests relats tenien l’objectiu de recollir valors. 
La llegenda 
La llegenda és un relat que té l’origen en una situació real. Els personatges heroics els podem conèixer pel nom, la història es desenvolupa en un indret determinat i els fets s’expliquen com si fossin reals. És la versemblança d’allò que es narra. Un dels trets més significatius de la llegenda és la barreja d’elements i fets reals amb situacions imaginàries o inventades. Entre les llegendes hem de distingir entre aquelles que han estat creades per l’imaginari col·lectiu i les que han estat escrites per escriptors i després s’han anat transmetent entre les classes populars. Per exemple la llegenda de Sant Jordi.

dissabte, 26 de novembre del 2016

El nom

El nom
El nom o sustantiu és la categoria gramatical amb significat propi que designa realitats, tant concretes com abstractes. 
Comuns designen qualsevol dels elements d’una mateixa classe. Taula, gat, riu, dona, país 
Propis designen una realitat que els distingeix de la resta dels de la seva espècie. Llobregat, Anna, Rússia 
-Els noms propis poden ser: 
    -Antropònims designen persones. Cecília, Francesc 
    -Topònims designen llocs. Sitges, Ebre 
-Els noms comuns poden ser: 
    -Concrets designen realitats o objectes que es poden percebre pels sentits. Armari, flor,       muntanya, botiga 
    -Abstractes designen realitats o objectes que no es poden percebre pels sentits. Alegria,     tristor, dolor, llibertat,amor
    -Comptables designen elements que es poden comptar. Bolígraf, poma, ordinador,                semàfor 
     -No comptables designen elements que no es poden comptar. Aigua, pluja, vent, oli, sal      -Individuals designen un únic element. Lletra, abella, plat
     -Col·lectius designen un conjunt d’elements. Abecedari, eixam, vaixella 
     -Animats designen éssers vius. Gos, bomber, sargantana 
     -Inanimats designen objectes sense vida. Calaix, porta, mocador 

La flexió del nom 
El nom és una categoria variable formada per un lexema i dos morfemes flexius: gènere i nombre. 
El gènere: masculí/femení 
-Gènere natural: quan el nom designa una persona o un animal i, per tant, hi ha una diferenciació de sexe (mascle/femella): home/dona, lleó/lleona
-Gènere arbitrari: quan el nom designa coses i idees abstractes: cotxe,sol, lluna, planeta, alegria, por...

dissabte, 19 de novembre del 2016

La síl·laba, el diftong i el hiat


La síl·laba, el diftong i el hiat

La síl·laba

La síl·laba és un so o un grup de sons pronunciats en un sol cop de veu.
Dígrafs que se separen 
rr ser-ra 
ss pas-seig 
sc es-ce-na-ri
ix cai-xa 
tx mat-xet 
tz set-ze
tj plat-ja 
tg set-ge 
l·l al-lèr-gic

Dígrafs que no se separen  
ny se-nya-lar 
ll o-lla 
gu gui-neu
qu qui-nes 
ig ma-reig

El diftong

Un diftong és un conjunt de dues vocals que constitueixen una sola síl·laba i que, per tant, es pronuncien amb una sola emissió de veu.
Les vocals es divideixen en fortes (a, e, o) i febles (i, u). si la primera vocal del diftong és la forta i la segona, la feble, diem que el diftong és decreixent. i si és a l’inrevés, l’anomenem creixent.

El hiat

El hiat  és la pronunciació, en síl·labes diferents, de dues vocals seguides: 
Lle - ó  
Di - a
Pa - ï - sos  
Re - üll
Ma - ó


Els gèneres actuals


Els gèneres actuals


Poesia:
  • Posa el focus en les emocions i subjectivitat de l’autor (punt de vista íntim).
  • Té una musicalitat (ritme i rima) i disposició gens habitual dels versos. 
  • Les figures retòriques accentuen la musicalitat i en perfilen el contingut.
  • Considerant el contingut podem trobar composicions sobre l’amor, la mort (elegia), la vida al camp (ègloga)...
  • Presenta una gran varietat d’estructures i rimes que es combinen: quintet, sonet, rima consonant, rima assonant...
Narrativa                                                                                                               
  • Explicació en prosa d’una successió de fets (reals o ficticis). 
  • Els personatges es troben situats en un temps i espai determinat.
  • El narrador ens guia per la història, que segueix l’estructura introducció-nus-desenllaç.
  • Mostra una gran varietat de formes i temàtica: novel·la, rondalla, conte, llegenda... 
Teatre
  • És una representació dialogada d’una acció.
  • Els actors, damunt d’un escenari, es posen a la pell dels personatges.
  • No hi ha lectors, sinó espectadors. 
  • L’obra es divideix en actes i escenes. hi apareixen les acotacions (indicacions en el text escrit que no es representen en escena).
  • Distingim entre comèdia, tragèdia o drama.                   

diumenge, 6 de novembre del 2016

Els gèneres clàssics


Els gèneres clàssics

Anomenem gèneres clàssics aquells que es conreaven a l’època antiga,és a dir, en temps de grecs i romans.

  • L’èpica la conformen els relats escrits en vers que narren fets heroics.aquells textos que combinen fets reals amb històries mitològiques de personatges heroics s’anomenen epopeies. L’odissea i la ilíada.
  • La lírica es caracteritza pel predomini dels elements subjectius i emotius, deixant de banda els fets de caire realista. 
  • En el drama ens trobem amb uns personatges que representen davant d’un públic la història que l’autor ha escrit prèviament.