La narrativa popular: rondalles i llegendes
La narrativa popular
El gènere narratiu hi ha una gran varietat de manifestacions que tenen el seu origen en la tradició popular: la llegenda i la rondalla. Lligades a la transmissió oral i a la cultura popular. Per aquest motiu, el llenguatge i l’estil és poc elaborat, farcit d’expressions i construccions col·loquials. Era la manera d’explicar el món més proper. El mite, l’auca, o la cançó popular en són altres exemples.
La rondalla
L’origen de la rondalla neix de la curiositat per l’entorn, la majoria de la població era analfabeta, d’aquí prové l’alt component de màgia de les rondalles.
La rondalla és una narració que explica fets meravellosos i màgics basats en situacions comunes a tots els pobles de la terra. Es tracta d’un relat, en forma de conte breu, del qual no en coneixem l’autor i els personatges són plans (no evolucionen psicològicament). La indefinició de l’espai i el temps en el qual se situa la història. Normalment, les rondalles s’explicaven en l’àmbit familiar i tenien la funció d’anar transmetent als descendents els coneixements de l’entorn.
Les cançons que permetien recordar millor la història, en podem fer una lectura moral, ja que aquests relats tenien l’objectiu de recollir valors.
La llegenda
La llegenda és un relat que té l’origen en una situació real. Els personatges heroics els podem conèixer pel nom, la història es desenvolupa en un indret determinat i els fets s’expliquen com si fossin reals. És la versemblança d’allò que es narra. Un dels trets més significatius de la llegenda és la barreja d’elements i fets reals amb situacions imaginàries o inventades. Entre les llegendes hem de distingir entre aquelles que han estat creades per l’imaginari col·lectiu i les que han estat escrites per escriptors i després s’han anat transmetent entre les classes populars. Per exemple la llegenda de Sant Jordi.
El gènere narratiu hi ha una gran varietat de manifestacions que tenen el seu origen en la tradició popular: la llegenda i la rondalla. Lligades a la transmissió oral i a la cultura popular. Per aquest motiu, el llenguatge i l’estil és poc elaborat, farcit d’expressions i construccions col·loquials. Era la manera d’explicar el món més proper. El mite, l’auca, o la cançó popular en són altres exemples.
La rondalla
L’origen de la rondalla neix de la curiositat per l’entorn, la majoria de la població era analfabeta, d’aquí prové l’alt component de màgia de les rondalles.
La rondalla és una narració que explica fets meravellosos i màgics basats en situacions comunes a tots els pobles de la terra. Es tracta d’un relat, en forma de conte breu, del qual no en coneixem l’autor i els personatges són plans (no evolucionen psicològicament). La indefinició de l’espai i el temps en el qual se situa la història. Normalment, les rondalles s’explicaven en l’àmbit familiar i tenien la funció d’anar transmetent als descendents els coneixements de l’entorn.
Les cançons que permetien recordar millor la història, en podem fer una lectura moral, ja que aquests relats tenien l’objectiu de recollir valors.
La llegenda
La llegenda és un relat que té l’origen en una situació real. Els personatges heroics els podem conèixer pel nom, la història es desenvolupa en un indret determinat i els fets s’expliquen com si fossin reals. És la versemblança d’allò que es narra. Un dels trets més significatius de la llegenda és la barreja d’elements i fets reals amb situacions imaginàries o inventades. Entre les llegendes hem de distingir entre aquelles que han estat creades per l’imaginari col·lectiu i les que han estat escrites per escriptors i després s’han anat transmetent entre les classes populars. Per exemple la llegenda de Sant Jordi.
